Exposició 'El mirall de Janus' de Carlota Herebia al Castell de Concabella

L'artista Carlota Herebia presenta al Castell de Concabella l'exposició El mirall de Janus, un conjunt de peces recents en què, a través del llenguatge pictòric, evoca la iconografia del cinema mut dels anys vint i trenta.

Janus és el déu romà capaç de contemplar alhora el passat i el futur. En mirar enrere, alhora pot intuir les conseqüències en els esdeveniments que vindran. Aquesta mirada pot convertir-se en un horror existencial si no som capaços d'aprendre dels errors comesos.

L'estètica de les composicions i la paleta cromàtica de la mostra recreen deliberadament el monocrom d'un vell film, amb els típics viratges i els efectes d'oxidació dels halurs de plata. Els personatges representats no són retrats fidels, sinó presències que dialoguen amb l'espectador i l'interpel·len, reclamant el seu paper protagonista dins d'aquesta història: alguns criden, d'altres ens observen amb desafiament, o bé s'amaguen per no voler veure el futur -que no és altre que el nostre present. Figures que qüestionen la mirada equidistant davant un univers saturat de color i d'imatges llampants, al qual estem acostumats.

El treball que presenta Herebia és una declaració explícita de la seva fascinació pel cinema de les dècades de 1920 i 1930, que funcionava com a mirall de les tensions socials, dels temors col·lectius i de la fragilitat política de l'Alemanya d'entreguerres.

Sense recórrer a la paraula ni al discurs, però amb una gran potència visual i simbòlica, l'expressionisme alemany utilitzava ombres accentuades i interpretacions exagerades per transmetre estats psicològics i emocions extremes. Aquest llenguatge permetia als cineastes abordar de manera inquietant els canvis culturals de l'època i presentar la ciutat com un espai de corrupció, decadència i desconnexió humana. És un testimoni d'alt valor per comprendre com els artistes van saber anticipar, gairebé de manera profètica, els perills del feixisme i la submissió de l'individu. Van tractar qüestions com la crisi de la masculinitat tradicional, la fractura de classes en una societat diatòpica -amb l'empobriment de la majoria per sostenir una elit enriquida- o la por a l'estranger, sentiment que més tard seria explotat pel nazisme.

Davant l'ocàs dels valors occidentals heretats i el desencís amb els efectes de l'occidentalització i de les institucions que la representen, Carlota Herebia ens ofereix un clam que adverteix del risc de repetir el passat. Ens convida a enfrontar-nos amb les nostres pròpies ombres i contradiccions en una atmosfera envoltant i atemporal, com si haguéssim trobat un mirall.

No t'ho perdis!