100 anys del naixement de Conxita Grangé i Beleta

Aquest 2025 es compleix un segle del naixement de Conxita Grangé i Beleta (Espui, 6 d'agost de 1925), també coneguda com a Conchita Ramos, una figura clau de la resistència antifeixista franco-catalana. El Memorial Democràtic, creat pel Departament de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, lidera una commemoració que connecta Pallars Jussà i l'Alt Pirineu amb Occitània i Baviera, escenaris d'una vida marcada per la valentia, la fugida i la lluita per la llibertat.

Infantesa al Pirineu i creixement entre dues repúbliques

Nascuda al petit poble d'Espui, Conxita va ser la cinquena de vuit germans. Quan tenia menys de dos anys, la malaltia de la seva mare la va dur a Tolosa de Llenguadoc, on va créixer amb els seus oncles Jaume Beleta i Elvira Ibarz, i la seva cosina Maria Castelló.

Amb l'esclat de la Guerra Civil el 1936, la família, liderada per Jaume, va tornar a Catalunya per donar suport a la República; Jaume va fer-se càrrec d'aeròdroms militars. Acabada la guerra, el retorn a França va situar Conxita en una cruïlla vital.

Amb només 17 anys, Conxita i els seus familiars van unir-se als maquis, la resistència francesa. Van desenvolupar tasques de correu, missatgeria, suport logístic i facilitació de passatges transfronterers. La detenció, el 24 de maig de 1944, va acabar amb la tortura per la Milícia de Vichy i l'actuació de la Gestapo a Foix i Tolosa.

Tren fantasma i camí cap a Ravensbrück

El juliol de 1944, Conxita, la seva tia i la seva cosina es van embarcar en el tristament famós “tren fantasma”, amb uns 700 presoners, en un periple des del sud de França cap al nord sota bombardejos aliats i trampes dels maquis.

Al llarg d'un trajecte de dos mesos, van arribar finalment al camp de concentració de Ravensbrück, exclusiu per a dones, on van ser víctimes de treballs forçats, humiliació i resistència interior.

Supervivència, fugida i retorn

Conxita va sobreviure a treballs inhumans: sabotatge a la producció militar, marxes forçades i una fuga decisiva durant una “marxa de la mort” que la va dur fins a tropes aliades. L'alliberament va arribar l'abril de 1945, però la seva voluntat de lluitar no es va esgotar. Repatriada a França, va fixar-se definitivament a Tolosa de Llenguadoc.

L'any 1946 es va casar amb Josep Ramos Bosch, un també veterà de la resistència catalana, convertint-se en la Conchita Ramos que s'ha mantingut viva en la memòria col·lectiva.

Premis amb valor simbòlic i combatiu

La República Francesa la va reconèixer amb noms de pes: Legió d'Honor (oficial), Medalla de la Resistència, Comandant de l'Orde Nacional del Mèrit i la Creu de Guerra 1939‑1945. Després de la mort de Neus Català el 2019, es va convertir en l'última supervivent catalana dels camps nazis, vessant l'últim testimoni viu de l'horror a Ravensbrück.

Memòria viva: transmissió als joves i homenatge públic

Conxita va dedicar els seus darrers anys a parlar davant d'alumnes de secundària i batxillerat, revitalitzant la memòria de les dones deportades. Els seus relats emocionen pels contrastos que conjuguen horror i esperança, valentia i resistència moral.

El 26 de juliol de 2019, el Memorial Democràtic i l'Ajuntament de la Torre de Capdella li van dedicar un homenatge poc abans de la seva mort, el 27 d'agost de 2019, als 94 anys. Tolosa, el funeral el 4 de setembre comptà amb la presència de la Consellera de Justícia Ester Capella, i posteriorment es va inaugurar una plaça amb el seu nom.